El dilema del omnivoro

Tot seguit us oferim la crítica literària-gastrònomica a càrrec de l'Anton Rocaviva, emesa al programa de dissabte 31 de març de 2012. Que vagi de gust!

The omnivore’s dilemma

El dilema del omnívoro

Michael Pollan

Ixo editorial

Número de pàgines: 543

Preu: 25 euros

Primera edició en anglès any 2006

Primera edició en castellà any 2011

Què farem avui per dinar? Perquè mengem el que mengem? Com està organitzada la indústria agro-alimentària  que ens proveeix d’aliments? Què hi ha al darrere del creixent negoci dels productes  orgànics? És real l’ aparent varietat d’aliments  que ens ofereixen des de les grans cadenes de distribució? Quines conseqüències sobre el medi ambient té allò que hem decidit menjar?

Doncs bé, si alguna vegada tot passejant pel supermercat, o just abans de menjar-vos una poma us heu fet alguna d’aquestes preguntes, us recomano la lectura de  The Omnivore’s Dilemma, altrament dit El Dilema del Omnívoro.

El Dilema del Omnívoro és un assaig obra de Michael Pollan, autor nord-americà que ha escrit nombrosos llibres i articles entorn a l’estreta relació entre el  binomi home i natura. Les drogues, l’agricultura, l’alimentació o fins i tot l’arquitectura, són temes entorn els quals, Pollan ha escrit i elaborat enormes treballs amb particulars mètodes d’investigació, convertint-se així en una de les plomes més influents i respectades als Estats Units, i sent mereixedor de nombrosos i prestigiosos  guardons professionals.

Què hem de menjar? Simple i curta, però gran i complexa pregunta, com ho demostren les més de 500 pàgines que Pollan necessita per intentar donar-nos algunes respostes a The Omnivore’s dilemma, una brillant i aclaridora exploració sobre les poc conegudes dimensions i conseqüències de l’alimentació als Estats Units i al primer món.

De fet, Pollan parteix des del principi, de la condició d’omnívors de l’espècie humana; l’home pot menjar pràcticament tots els aliments  que es troben  a la  natura. Per una banda, aquest avantatge ha estat clau pel seu desenvolupament en un entorn d’animals especialitzats. Per altre banda, la possibilitat de poder  escollir, inevitablement crea a l’home un gran estat d’ansietat i estrès. L’ omnívor està dividit entre dues grans forces contradictòries; la neofòbia, la por a consumir qualsevol cosa nova,  i la neofília, la arriscada però necessària obertura per aventurar-se a nous sabors, el que Pollan anomena The Omnivore’s dilemma.

És realment inofensiu l’enciam que trobarem al plat avui per dinar? Realment és tan perjudicial per la nostra salut el menjar ràpid? És la nostra dieta un aliat o un enemic? La obsessió per menjar sa i bé, provoca que avui trobem dietes tan variades com les persones que les practiquen, cultures alimentàries extremes i un enorme dilema a l’hora d’escollir el menú més apropiat per viure més i millor.

The Omnivore’s dilemma, la obra que us presentem avui està principalment dividida en tres parts, una per cada tipus de menjar disponible: alimentació industrialitzada, alimentació orgànica, i el menjar obtingut de la caça, la recol·lecció o l’horta. En cadascuna de les parts, Pollan elabora un exhaustiu seguiment de la cadena alimentària, des de la terra fins a la taula, on l’autor ens presenta l’origen de tot allò que consumim, mostrant-nos els ingredients ocults que ens alimenten i narrant-nos com el nostre gust per aliments particulars és un reflex de la nostra herència biològica i ambiental.

La primera part del llibre, la que tracta l’alimentació industrialitzada, és una història de terror. No des de el punt de vista de com tractem els aliments i els animals, ens referim a la corrupció sistemàtica i social que dirigeix els destins de la nostra alimentació, on descobrirem on van a parar els subsidis agroalimentaris de l’administració nordamericana i la estreta relació que mantenen amb grans corporacions com McDonalds i Cocacola.

Mentre reconeix la complexitat del sistema agroalimentari global, Pollan ens fa reflexionar entorn a les nostres demandes i responsabilitats com a consumidors. Estem disposats a pagar preus baixos per la carn sense importar-nos la seva qualitat o l’ impacte ambiental? És lícit que disposem d’alguns productes amb estacionalitat limitada durant tot l’any?

La segona part de The Omnivore’s dilemma, ens mostra diferents alternatives als sistemes de producció i supermercats moderns, traslladant-nos a dues granges, una d’orgànica i un altre de clàssica, inspirada en els mètodes de treball de principis del segle XX.

Visitant les granges orgàniques ens adonem, que existeixen importants diferencies versus l’agricultura tradicional,  però es sacrifiquen els mateixos principis. Té sentit que un enciam de producció ecològica recorri 3000 quilòmetres per ser consumit?

Per altre banda, descobrirem que a la granja clàssica les diferencies són enormes, i aquestes diferencies es basen en la capacitat de la natura de combinar-ho tot, perquè tot està relacionat, i per aquesta raó, l’home hauria d’evitar canviar-la. Principis ancestrals totalment oposats a les polítiques agràries impulsades al primer món, on es prima la productivitat i la especialització dels monocultius.

 La tercera i darrera part del llibre, ens explica la pròpia experiència d’en Pollan al intentar proveir-se ell mateix el seu propi menjar. Una experiència profunda i dura, que servirà per mostrar-nos la enorme complexitat de la nostra evolució alimentària. Podem menjar els bolets que trobem al bosc? Estem en disposició de sacrificar i desfer el porc que conté la nostra llonganissa? Quin és el significat de cuinar i manipular els aliments?

The omnivore’s dilemma, la responsabilitat de escollir que mengem no és només escollir una recepta, també ho és triar un estil de dieta (omnívora, vegana, macrobiòtica...), o triar un  estil de conreu (tradicional, orgànic...), o senzillament la possibilitat d’escollir entre productes locals o llunyans. Grans dilemes que tenen conseqüències directes pel productor, els distribuïdors, els mercats de valors i les polítiques agroalimentàries públiques, i per suposat el propi consumidor.

Quin és el millor sistema per produir els nostres aliments? El sistema convencional que garanteix un preu assequible per a una gran quantitat de persones? O potser és millor un sistema sostenible, que garanteix productes saludables a preus més elevats però assegura la possibilitat de continuar conreant? Realment l’agricultura i la ramaderia intensives han eliminat la fam al món? Existeix la manera d’equilibrar la fam al món i la producció sostenible d’aliments?

Aparentment podríem pensar que no hi ha cap diferència entre un plat casolà i un d’industrial- en ambdós casos els ingerim i ens alimenten-. La realitat és ben diferent, efectivament la nostra actitud cap al menjar és molt important, i ho és tan que pot influir de manera decisiva en la economia, el clima, la ramaderia i l’agricultura, la nostra salut o el problema de la fam a la terra entre d’altres.

Sense ànim de radicalitzar i perseguint la cadena de producció de centenars d’aliments, Pollan arriba a la conclusió de que la dieta dels habitants dels EEUU es composa bàsicament de blat de moro i petroli, ingredients omnipresents en molts productes agroalimentaris de consum diari.

Efectivament, és cert, som el que mengem, i el que decidim menjar té repercussions de gran calatge, tan per nosaltres com a persones, com pel medi ambient en general. Unes conseqüències que tot just comencem a reconèixer i entorn a les quals necessitem reflexionar de manera urgent i decidida.

The omnivore’s dilemma és un interessantíssim recorregut pels processos de producció dels aliments per demostrar que efectivament existeix un dilema que avui s’ha convertit en repte al que hem d’enfrontar-nos 3 vegades al dia. Serem capaços d’escollir bé?

Que vagi de gust!

El que hem menjat

A continuació trobareu la crítica literària-gastronòmica que l'Anton Rocaviva va oferir-nos al programa de dissabte 3 de març de 2012.

El que hem menjat

Josep Pla

Edicions Destino

Edició consultada:

Número de pàgines 331

Preu: 45 euros

Per al cinquè lliurament de "els llibres saborosos" hem seleccionat el volum número 22 de l’obra completa de Josep Pla, avui us presentem El que hem menjat.

De Josep Pla, ha estat tot escrit; periodista i escriptor, Pla és avui  un dels autors catalans més llegits i va ser un excepcional cronista polític i social del passat segle XX.

Nascut a Palafrugell a finals del segle XIX, Josep Pla és un enamorat del menjar, dels aliments cuinats i menjats amb naturalesa, en el seu estat més pur. Crec del tot necessari,   aclarir que Pla no era  un crític culinari, com tampoc era cuiner, de fet, reconeixia  sovint que no sabia  cuinar. Però Josep Pla gaudia d’un paladar brillant i nostàlgic, educat i inspirat en la memòria de la seva infantesa i en els 20 anys cosmopolites que va passar treballant  de corresponsal en diverses ciutats

d’ Europa.

Sense cap mena de dubte, ens trobem davant d’una obra de referència per aquells que estiguin interessats a conèixer la cuina catalana. Una obra de consulta i de rellegides constants,  que conté la recopilació dels millors treballs  gastronòmics de Josep Pla, descrivint-ne  la seva relació personal amb vegetals, carns, peixos i alguns dels plats, o platillos, de la cuina tradicional. Un testimoni d’una cuina que desapareixia ahir i que ja ha desaparegut avui, on l’autor ens transmet el plaer que sentia davant d’una bona taula.

El que hem menjat és una recopilació de 56 articles de temàtica gastronòmica molt diversos, des de l’esmorzar al ritual  de la  copa, cafè i puro a descripcions exhaustives dels  peixos que hom pot trobar a la Costa Brava. En línies generals, El que hem menjat, és una mostra d’enyorança vers la cuina d’altres èpoques, la cuina familiar i en família. Una cuina que s’ha perdut segons Pla per culpa de les classes socials, on els nous rics imitaven als rics de veritat, la classe mitjana als nous rics i els pobres imitaven a la classe mitjana, deixant pas a una nova cuina mancada d’esperit i de saber. Saber de menjar i menjar sabent, diria el mateix Pla.

El que hem menjat, és una defensa de la cuina de tota la vida, no necessitada d’ingredients exquisits ni de focs d’artifici culinari. Una obra que ens aproxima de manera lúdica, irònica i incisiva als valors que per Josep Pla necessita la cuina :plats saborosos, elaborats amb productes locals i estacionals,  i inspirats a la cuina tradicional. Curiosament aquests valors que Pla va escriure a mitjans del segle XX,  són avui de màxima actualitat i són els que regeixen els destins de la cuina global i d’alguns dels moviments alternatius més en boga en aquest moment.

Aquest  podria ser el cas del moviment SlowFood, iniciat a Itàlia per joves progressistes que sabien menjar i viure, sembla ben bé, estar inspirat en la filosofia de Pla; una cuina amb memòria mediterrània, amb temps per omplir i gaudir del menjar present i generosos torns de tertúlia i sobretaula per planificar els menjars del futur. Memòria, desig i esperança. Sociabilitat i tolerància al voltant de la taula.

Publicada per primera vegada l’any 1971, per fer-vos aquesta crònica hem consultat l’edició publicada l’any 1981, casualment l’any que Pla va traspassar. Una esplèndida edició, a càrrec de l’editorial Destino i amb fotografies d’un altre personatge universal, el fotògraf Francesc Català Roca.

Segons paraules del propi autor, “El que hem menjat no és un llibre de receptes; és una divagació, una digressió prenent la cuina com a pretext”. Doncs bé,  puc dir-vos que a aquells que gaudim  per igual de la lletra i dels fogons,  el llenguatge planer, savi i sincer de Pla ens portarà a percebre els aromes, sabors i les textures de El que hem menjat i de la bona cuina d’aquest país.

Puc assegurar-vos  que l’expert hi trobarà savis consells sobre com hauria de ser un plat ben cuinat, com també hi trobarà algunes  lamentacions sobre  l’art que la cuina ha perdut. Però el que m’agradaria destacar és la capacitat de Pla per conjugar cuina, cultura i tradicions amb la vida quotidiana, amb el paisatge que l’envolta, sovint Empordanès, amb l’ inevitable pas del temps i de les estacions, donant pas a receptes i èpoques o festes determinades, deixant-nos escrit  un testimoni precís i clarivident entorn a una cultura rica en tradició gastronòmica, on tots els detalls són importants.

I si m’ho permeteu, per acabar la crònica d’avui, deixeu-me llegir-vos un petit fragment de El que hem menjat, concretament del capítol 12 anomenat L’ Arròs en aquest país:

“Agafant, ara, la cuina de l’arròs en termes generals, hi ha hagut persones que davant el panorama han arribat a una certa síntesi que consisteix a dir que , d’arrossos, només n’hi ha de dues classes: els barats i els cars.

El 1925, l’autor d’aquest llibre vivia amb l’escultor Manolo Hugué a Prats de Molló, en una casa de pagès al costat del torrent que baixa de la Presta i de les muntanyes pirinenques. Aquest torrent és molt sorollós i passa amb gran ímpetu d’aigües. Sol criar truites, que la gent del país pesca. Aquestes truites les bullíem amb aigua del torrent- Manolo feia llavors la cura de les xacres de la vida i era partidari de les coses absolutament naturals-, i, amb el brou què fèiem, cuinàvem un arròs extremadament minso i precari. No hi posàvem res més. Resultava excel·lent. Arròs amb brou de truita!. És clar que en aquella edat teníem molta gana- més gana que diners. Les coses dels diners són tan aleatòries! Per a dormir, el més important és tenir son, i per menjar, tenir gana. Aquell arròs de Prats de Molló valia molt pocs sous, era un arròs barat”

Senyores i senyors, que vagi gust!

Afrodita

Aquest és el llibre que, en la seva seccio de Els llibres sabororsos, l'Anton Rocaviva va descobrir-nos en el programa de Ràdio Manlleu "L'avió de paper", el passat dissabte dia 4 de febrer.

Allende, Isabel: Afrodita

Plaza & James

Primera edició: octubre de 1997

Número de pàgines 327

Preu: 13 euros (edició de butxaca)

Per a la quarta entrega de llibres saborosos hem seleccionat un llibre molt diferent a les nostres darreres recomanacions. Avui parlarem d’un llibre de difícil definició,  que reuneix  dues estructures genèriques i varis gèneres literaris. Avui us presentem el llibre Afrodita, obra de l’autora Isabel Allende.

Afrodita no és un llibre de cuina, tot i que apareixen bones i suculentes receptes i un extens compendi entorn a alguns aliments. No és una novel·la tot i la fèrtil i desbordada imaginació de l’autora. Tampoc és una autobiografia, tot i que com a tots els seus llibres, descobrirem petits fragments de la vida d’alguns dels membres de la família de l’autora. Com  tampoc és un llibre eròtic, per allò de la senzillesa i brevetat del mot i la seva definició.

Segons paraules de la pròpia Allende, Afrodita podria considerar-se com una llarga introspecció, un revifament de la sensualitat: la gola associada a la luxúria. Un llibre que per sobre de tot es basa en l’ humor, en una visió femenina del món,  expressada amb un vitalisme extraordinari que desemboca en una excel·lent i original llibre que celebra de manera gran i amena la sensualitat i l’art de cuinar. Un viatge sense mapa per les regions de la memòria sensual, on els límits entre l’amor i les ganes de menjar són molt confusos.

El llibre que us presentem avui és una barreja d’anècdotes, records molt personals, flolclore, llegendes, alguns fets històrics i fragments d’altres obres literàries, però sobretot és una recopilació de consells i receptes de caire afrodisíac, i una defensa de la sexualitat bona, sana i inspiradora.

És així, com en aquesta obra, descobrireu els fascinants i misteriosos vincles entre el menjar, l’erotisme i la sensualitat. Descobrireu també altres realitat possibles, la dels sabors, olors i sentiments provocats pel simple fet de menjar o respirar l’aire i l’ambient de cuinar. Un viatge per l’ univers de les passions, els desitjos i les fantasies eròtiques amb els aliments com a ingredients  afrodisíacs i protagonistes.

Mitjançant un llenguatge gens pompós ni artificial, més aviat màgic i amè, el llibre  ens presenta i ens endinsa als paral·lelismes entre l’ alimentació i la sexualitat.

A Afrodita descobrirem que l’èxit de   menjar i copular depèn més del cervell que dels aparells digestius i sexuals.

Que la gola i la luxúria són els únics pecats capitals on hi cap l’estil i el refinament.

Que la gana i el sexe han estat i són els grans motors de la història: preserven i augmenten l’espècie, provoquen guerres i cançons, i influeixen en les religions, l’art i les lleis.

Que un àpat ben preparat pot tenir els mateixos actes que l’encontre sexual de dos, o més enamorats , començant pels aperitius que corresponen a les insinuacions, els matisos delicats de sopes i  entrants que equivaldrien al goig dels jocs eròtics, un bon plat principal podria ser  equiparable  a l’arribada del clímax, o l’aparició d’unes  bones postres dolces, corresponent al moment on els amants es submergeixen en un merescut i seré  repòs després de  l’aventura  sexual.

Per aquells que comenceu a dubtar del llibre, us diré que és una obra de no ficció, és a dir Afrodita és fruit d’un immens treball de documentació, basada en varis fets i creences. Un autèntic estudi de les virtuts estimulants dels aliments, on contrast i sorpresa són ingredients imprescindibles.

De fet, entre totes aquestes receptes màgiques que provenen del saber popular, no ens enganyem sovint més intuïtiu que raonable , Allende introdueix una mirada més racional entorn als temes que aborda el llibre.  A tall d’exemple d’aquesta visió, faig vostres dues  constatacions que l’autora  fa aparèixer  al llibre i que m’han quedat gravades després de la seva lectura:

L’únic afrodisíac verdaderament infalible és l’amor

Pornografia és un mètode sense inspiració, l’erotisme és una inspiració sense mètode

Pel que fa al receptari que apareix al llibre i titulat “Recetas Afrodisíacas”, les receptes corren a càrrec de Panchita Llona, mare de l’autora i cuinera d’una sensibilitat extrema que ens endinsarà de manera precisa i tècnica en la execució de les receptes.

Al receptari hi trobareu salses fredes i calentes, oportunitat excel·lent per convidar herbes, espècies, licors i altres ingredients provocatius.

Podreu també consultar excel·lents aperitius, el que podria equivaldre al que els petons signifiquen pels enamorats, una mostra delicada del que arribarà més tard i  en intimitat.  

Delicioses sopes, on l’autora suggereix preparar-les amb tots els sentits: vista, gust, olfacte, textures, els mateixos sentits que necessitarem nus i entregats al joc de l’amor.

Originals entrants i amanides, perfectes per acompanyar els plats forts que apareixen al llibre, que també poden servir per aquells amants que es reuneixen al migdia en secret, o per aquells que necessiten d’àpats lleugers abans  d’endinsar-se en matèria.

També trobareu el que l’autora anomena plats principals, on desfilen excel·lents peixos i mariscs, aus de tota mena, o receptes amb carns vermelles relatades amb clínica precisió, en aquest apartat, i donat que l’amor i el desig  també entenen de  dietes, els vegetarians trobareu bones i sanes receptes, on carxofes, albergínies i carbassons, com no podia ser d’un altre manera,  ocupen un lloc destacat.

Per últim, l’equivalent al final feliç  el capítol dels postres, on l’autora reconeix una profunda debilitat i proposa fàcils i acadèmiques receptes dolces per gaudir a taula o al llit.

Afrodita, una  obra que evoca a la deesa grega de l’amor, que fou publicada en castellà l’any 1997, que més tard ha estat traduïda a l’anglès i l’italià i que ha estat fons d’inspiració de nombroses adaptacions al cine i el teatre.

En resum, una llibre  original que barreja contes i receptes de cuina per submergir-se en el  món de l’alimentació i la  sensualitat,  ignorant tabús i embuts culturals i religiosos. Una obra  escrita per una de les autores llatinoamericanes més universals, on Isabel Allende es despulla davant el lector, amb qui comparteix alguns fragments de les seves pròpies aventures amoroses, així com un llarg recull de l’extens saber  popular entorn als afrodisíacs: novel·les històriques, poemes, manuals orientals, estudis sociològics, dades de caire esotèric, i antigues cròniques d’alquimistes.

Que vagi de gust!

Anton Rocaviva