El que hem menjat

A continuació trobareu la crítica literària-gastronòmica que l'Anton Rocaviva va oferir-nos al programa de dissabte 3 de març de 2012.

El que hem menjat

Josep Pla

Edicions Destino

Edició consultada:

Número de pàgines 331

Preu: 45 euros

Per al cinquè lliurament de "els llibres saborosos" hem seleccionat el volum número 22 de l’obra completa de Josep Pla, avui us presentem El que hem menjat.

De Josep Pla, ha estat tot escrit; periodista i escriptor, Pla és avui  un dels autors catalans més llegits i va ser un excepcional cronista polític i social del passat segle XX.

Nascut a Palafrugell a finals del segle XIX, Josep Pla és un enamorat del menjar, dels aliments cuinats i menjats amb naturalesa, en el seu estat més pur. Crec del tot necessari,   aclarir que Pla no era  un crític culinari, com tampoc era cuiner, de fet, reconeixia  sovint que no sabia  cuinar. Però Josep Pla gaudia d’un paladar brillant i nostàlgic, educat i inspirat en la memòria de la seva infantesa i en els 20 anys cosmopolites que va passar treballant  de corresponsal en diverses ciutats

d’ Europa.

Sense cap mena de dubte, ens trobem davant d’una obra de referència per aquells que estiguin interessats a conèixer la cuina catalana. Una obra de consulta i de rellegides constants,  que conté la recopilació dels millors treballs  gastronòmics de Josep Pla, descrivint-ne  la seva relació personal amb vegetals, carns, peixos i alguns dels plats, o platillos, de la cuina tradicional. Un testimoni d’una cuina que desapareixia ahir i que ja ha desaparegut avui, on l’autor ens transmet el plaer que sentia davant d’una bona taula.

El que hem menjat és una recopilació de 56 articles de temàtica gastronòmica molt diversos, des de l’esmorzar al ritual  de la  copa, cafè i puro a descripcions exhaustives dels  peixos que hom pot trobar a la Costa Brava. En línies generals, El que hem menjat, és una mostra d’enyorança vers la cuina d’altres èpoques, la cuina familiar i en família. Una cuina que s’ha perdut segons Pla per culpa de les classes socials, on els nous rics imitaven als rics de veritat, la classe mitjana als nous rics i els pobres imitaven a la classe mitjana, deixant pas a una nova cuina mancada d’esperit i de saber. Saber de menjar i menjar sabent, diria el mateix Pla.

El que hem menjat, és una defensa de la cuina de tota la vida, no necessitada d’ingredients exquisits ni de focs d’artifici culinari. Una obra que ens aproxima de manera lúdica, irònica i incisiva als valors que per Josep Pla necessita la cuina :plats saborosos, elaborats amb productes locals i estacionals,  i inspirats a la cuina tradicional. Curiosament aquests valors que Pla va escriure a mitjans del segle XX,  són avui de màxima actualitat i són els que regeixen els destins de la cuina global i d’alguns dels moviments alternatius més en boga en aquest moment.

Aquest  podria ser el cas del moviment SlowFood, iniciat a Itàlia per joves progressistes que sabien menjar i viure, sembla ben bé, estar inspirat en la filosofia de Pla; una cuina amb memòria mediterrània, amb temps per omplir i gaudir del menjar present i generosos torns de tertúlia i sobretaula per planificar els menjars del futur. Memòria, desig i esperança. Sociabilitat i tolerància al voltant de la taula.

Publicada per primera vegada l’any 1971, per fer-vos aquesta crònica hem consultat l’edició publicada l’any 1981, casualment l’any que Pla va traspassar. Una esplèndida edició, a càrrec de l’editorial Destino i amb fotografies d’un altre personatge universal, el fotògraf Francesc Català Roca.

Segons paraules del propi autor, “El que hem menjat no és un llibre de receptes; és una divagació, una digressió prenent la cuina com a pretext”. Doncs bé,  puc dir-vos que a aquells que gaudim  per igual de la lletra i dels fogons,  el llenguatge planer, savi i sincer de Pla ens portarà a percebre els aromes, sabors i les textures de El que hem menjat i de la bona cuina d’aquest país.

Puc assegurar-vos  que l’expert hi trobarà savis consells sobre com hauria de ser un plat ben cuinat, com també hi trobarà algunes  lamentacions sobre  l’art que la cuina ha perdut. Però el que m’agradaria destacar és la capacitat de Pla per conjugar cuina, cultura i tradicions amb la vida quotidiana, amb el paisatge que l’envolta, sovint Empordanès, amb l’ inevitable pas del temps i de les estacions, donant pas a receptes i èpoques o festes determinades, deixant-nos escrit  un testimoni precís i clarivident entorn a una cultura rica en tradició gastronòmica, on tots els detalls són importants.

I si m’ho permeteu, per acabar la crònica d’avui, deixeu-me llegir-vos un petit fragment de El que hem menjat, concretament del capítol 12 anomenat L’ Arròs en aquest país:

“Agafant, ara, la cuina de l’arròs en termes generals, hi ha hagut persones que davant el panorama han arribat a una certa síntesi que consisteix a dir que , d’arrossos, només n’hi ha de dues classes: els barats i els cars.

El 1925, l’autor d’aquest llibre vivia amb l’escultor Manolo Hugué a Prats de Molló, en una casa de pagès al costat del torrent que baixa de la Presta i de les muntanyes pirinenques. Aquest torrent és molt sorollós i passa amb gran ímpetu d’aigües. Sol criar truites, que la gent del país pesca. Aquestes truites les bullíem amb aigua del torrent- Manolo feia llavors la cura de les xacres de la vida i era partidari de les coses absolutament naturals-, i, amb el brou què fèiem, cuinàvem un arròs extremadament minso i precari. No hi posàvem res més. Resultava excel·lent. Arròs amb brou de truita!. És clar que en aquella edat teníem molta gana- més gana que diners. Les coses dels diners són tan aleatòries! Per a dormir, el més important és tenir son, i per menjar, tenir gana. Aquell arròs de Prats de Molló valia molt pocs sous, era un arròs barat”

Senyores i senyors, que vagi gust!